A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.

Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica -cinematogràfic, gairebé antiliterari- va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove -Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella- fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.


«Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett

«L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon

«Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas

«Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke